[cargol's living a celebration]

Són les cinc de la tarda i el professor que acaba d'aixecar-se de la siesta s'asseu davant de l'ordinador. Puja les persianes de la finestra perquè entri una mica de llum natural i fa un primer glop de cafè. Té la mirada perduda en el suau perfil d'una muntanya en l'horitzó. El professor pensa en la Chus, i en com a través d'un d'aquests formats electrònics tan de moda últimament, li va proposar fa uns dies, escriure un text per ser llegit en el sopar de graduació de batxillerat d'aquest curs. “Podrías escribir un texto de los tuyos”, li va dir.
El professor, que és aficionat a escriure, en un principi se sent molt content per tenir això que ell considera un honor, i, a més, pensa que així podrà, d'alguna manera, compensar la seva absència al sopar. Però, quan de sobte es troba sol davant la finestra blanca i completament buida de l’Open Office, sent la freda i inquietant amenaça de no tenir res a escriure. I pateix.
Comença a donar voltes sobre què és el que hauria d'escriure. Com més hi pensa, més en dubta. Hauria de ser un text “correcte” i amb un to cerimonial a l'alçada de la celebració? O, per contra, hauria de ser més informal i que deixés anar de tant en tant algun acudit? No massa complex, ni massa simple, però que li fes gràcia a tothom?
No ho té clar. Si utilitza un to excessivament formal, segur que algú que l'escolti s'avorrirà. Però, en canvi, si abusa de les bromes, semblarà que és un frívol i que no dóna a la celebració la importància que es mereix.
Però, a més: de què ha de parlar?
Si comencés parlant de l'institut; aquest grup d’edificis entranyables i petitons, on els alumnes homenatjats en qüestió han passat dos, quatre, sis anys de la seva vida, ¿no seria una primera imatge massa impersonal? ¿Val la pena, doncs, que escrigui sobre l'esperit de les aules, l'ambient dels passadissos, l'arquitectura o els accessos al centre, on segurament aquests alumnes deuen haver viscut tantes anècdotes i tantes experiències?
Perquè, si decidís entrar en una descripció detallada de les característiques físiques del centre i de la indesxifrable manera en què algunes d'aquestes quedaran gravades en la seva memòria; tot això, ¿a la gent li agradaria? ¿O els que escoltessin el text preferirien que fes un repàs més- diguem-ne- emocional, i no tan material, de la seva etapa a l'institut?
El professor se sent confós, perdut. Té ganes de dir que se sent LOST, però, pensa “Els farà gràcia l'acudit? Realment cal fer acudits?”
Continua sense tenir-ho clar.
El professor aficionat a escriure alça el cap i mira el sostre, buscant respostes i noves idees. De sobte, li vénen al cap els seus anys d'estudiant, i recorda com n'era d’habitual comentar entre companys les opinions que sobre els professors es tenien. ¿Seria el moment, doncs, de parlar sobre la particularíssima combinació d'amor i odi que s'estableix entre alumnes i professors? ¿Valdria la pena insistir en el fet que, passats els anys, el record d'aquests professors, degut a l'efecte calmant i clarificador del pas del temps, va guanyant en puresa i acaba essent sempre, al final, un bonic record? Com el d'una fotografia antiga d’aquelles que es guarden per molts anys?
El professor aficionat a escriure s'adona que els alumnes homenatjats potser ja les saben, totes aquestes idees que els intenta transmetre, i que realment -pensant-hi bé- entre l'alegria del moment i les probables copes de vi o cervesa que ja s'hauran pres, el que tenen ganes de fer és riure-se'n, dels professors.
¿Seria, doncs, el moment de fer-se'n còmplice i evocar anècdotes divertides amb què poder parodiar -sense fer cap mal a ningú- tot aquell equip de persones conegut vulgarment com “els profes”? Però, esclar, tampoc sap exactament de què riuen els alumnes. Perquè ell mateix n'és un, de professor; així que descarta entrar en aquest tema. Creu que és ben natural que els alumnes es riguin dels profes, i que així hauria de continuar essent. Perquè, pensant-ho millor, de fet, el text que intenta redactar, ¿no hauria de centrar-se més en els propis alumnes? ¿No són ells i elles els autèntics protagonistes d'aquesta història? De l'etapa tantes vegades referida en converses entre amics amb allò de “quan anava a l'institut”?

En aquest cas, el professor no té cap dubte. Ho té molt clar. Definitivament hauria de subratllar la importància que haurà tingut en la formació de les personalitats de tots els alumnes la relació amb els seus companys. Té la ferma convicció que tots els oients estaran d'acord amb la intensitat en què es viu la convivència a l'institut. Els vincles d'amistat (i a vegades, d'amor) que es fan (i a vegades, es desfan), i que aquests vincles, de vegades, es mantenen en el temps durant molts més anys del que es podria esperar.
Però, si utilitzés aquest recurs, amb l'evident intenció d'atacar el costat sensible de la celebració i dels seus protagonistes, ¿no s'estaria posant massa tendre, o excessivament melancòlic? Quan probablement, a aquestes alçades del discurs i del sopar, ja n'hi hauria uns quants que s'estiguessin avorrint i fes una bona estona que només pensessin en quina discoteca anirien després, o, els més trencats, quants cubates es prendrien?
Ara sí, el professor aficionat a escriure cau en un pou de dubtes del qual no creu que pugui sortir. Ha pensat parlar del centre, dels profes i dels alumnes, però s'adona que ho ha fet en clau de passat. S'hauria referit, sobretot, als records que aquesta etapa genera, però, clarament -i això ara li sembla un error fatal- ha oblidat parlar del futur.
Però, com pot haver-se'n oblidat? ¿No hauria d'haver començat per animar-los a reflexionar amb optimisme sobre el futur que els espera? ¿O sobre totes les infinites (i, per tant, innumerables) possibilitats que se'ls presenten a partir d'ara? ¿O també això seria un concepte fàcil d'utilitzar, i sobre el qual ja han rebut massa consells per part de tothom, i simplement caldria dir-los que tractin de ser feliços?
El professor a qui li agrada escriure voldria transmetre'ls la certesa que els millors moments de la seva vida encara estan per arribar. I que no han de deixar mai de perseguir els seus somnis - siguin del color i de la forma que siguin-.
Però, ¿no és aquesta idea un concepte molt senzill de dir, però realment difícil d'assolir, i més tenint com a únic instrument un text llegit enmig d'un sopar?

Finalment, i davant de tants dubtes sobre què ha d'escriure, com ho ha de fer i quin efecte tindrà sobre els homenatjats, el professor a qui han proposat en un d'aquests formats electrònics tant de moda últimament, escriure un text per ser llegit en el sopar de graduació de batxillerat d'aquest curs… abandona la missió d'escriure cap text. Elimina d'un sol cop tots els paràgrafs i esborranys que havia escrit. Mentre tanca de forma mecànica, i una mica decebut, la finestra novament blanca i totalment buida de l’Open Office, s'imagina tota la gent. Són allà, al sopar, desitjant que s'acabi d'una vegada el discurs, per poder demanar als cambrers una ronda de xupitos; per poder brindar fent xocar els gots i esquitxar-se els vestits nous; i per poder abraçar-se, guiats per l'eufòria de ser vius, de ser joves, i amb tot un món al seu davant.

Xavi Roca