El gos que comprava macarrons

A Challenge by Renate, by Inger Maaike,

on FlickrCC

Redacció de Míriam Luque, 3rC

Hi havia una vegada una ciutat en una altra galàxia, en un altre planeta, que es deia Animàlia. A Animàlia hi vivia un gos molt estrany. Però no ens estranyem, allà tot era estrany. El gos era fill d’una cabra, i un conill.

Es deia Splash i era un gos molt especial. Era de color verd amb taques liles, el seu nas també era lila, els seus ulls eren taronges, tenia el cabell curt, i les orelles eren petites de color blau. La seva llengua era completament vermella, igual que les seves dents i  les seves ungles.

El gos tenia set germanes i sis germans. La Rosa era una gata, la Merla era una mosca, la Lídia era una girafa, la Berta era una zebra, la Margarida era una pantera, la Paula era una granota i la Vanessa era una papallona. En Doon era un cavall, l’Etrabellit era un lleó, en Carles era un camell, en Bard era un lloro, en Pol era un poll i en Plaf era un ratolí.

Eren  uns germans molt especials, eren delicats per menjar i encara no havien trobat res que el agradés a tots. Els seus pares estaven desesperats: si posaven cigrons a taula, la Rosa plorava per que no en volia; si treien els cigrons i posaven patates, en Bard plorava. Mentre els pares discutien per que la Rosa i en Doon no es posaven d’acord, la Paula es volia menjar a la Merla, o    l’ Etrabellit es volia menjar  la Berta. 

L’ Splash, atabalat, va agafar una campana i la va tocar. De cop i volta es va fer el silenci absolut.

-Aquesta tarda farem una reunió familiar- va dir el pare molt segur.

-No us podeu menjar entre vosaltres- va dir la mare.

-Clar, és que per vosaltres es molt fàcil, sou vegetarians!- va exclamar la Margarida.

-Calla! No us mengeu a ningú i punt i final- va dir el pare.

-I ara poseu-vos en fila india, que us donaré berenar per a l’escola. Poseu-vos de més gran a més petit, per favor- va manar la mare.

I així ho van fer, el primer de la fila era l’Splaxh i l’última la Vanessa.

Després de l’escola, van fer la reunió i van decidir que cada dia un de la colla aniria a comprar el menjar de tot el dia.

Cadascun comprava el que li venia bé, però no hi havia cap menja que agradés a tots. El problema era que eren molts: setze en una casa. Havien tingut sort de trobar aquella casa tan gran. Només tenia tres habitacions però dues d’elles eren immenses. A l’habitació petita hi dormien el pares, i després havia la dels nens i la de les nenes.

Cansat de tanta multitud, l’ Splash, se’n va anar de viatge perquè necessitava uns dies de descans. Se n’anava a un altre planeta anomenat Terra. Un cop allà va decidir anar cap a Suïssa. L’ Splash va mirar el seu entorn: tot era tan estrany... 

“On me he ficat? - pensava-  Què és tot això? Mai hauria d’haver deixat el meu planeta... I aquest éssers que caminen amb dues potes què són? I perquè em miren? Sí! Què passa! Sóc verd! I què? Que aquí no hi ha ningú de color verd, o què?

Un altre gos se li va acostar.

-Ah! Hola, mira algú normal per aquí- va dir l’ Splash.

-Hola, corre, has d’anar cap al nostre planeta. Va, abans que els teus color desapareguin, i t’agafi algú d’aquí i et talli la llibertat.

-Com? Qui ets?- l’Splash no entenia res.

-Jo? Jo sóc en Zum, fa cinc anys vaig arribar aquí, fent un viatge, igual que tu. Primer els meus colors van desaparèixer i després em van agafar. Aquí tots els del nostre planeta arribem i perdem els nostres colors, després ens agafen i ens porten a un lloc per viure. I ara no puc tornar, no em deixen anar.

-I qui són aquests? Mai els havia vist.

-Són els amos, els reis del planeta, mai no trenquis res o rebràs. Ells són humans, es pensen que nosaltres som tontos, i que no pensem quan fem les coses. Són els enemics de la natura, i parlen un  idioma estrany, però...

Abans que acabés de parlar, va venir un noi i va agafar a en Zum. El noi va dir:

-Ven cariño, que no quiero que vayas con ese perro sucio, no ves sus colores, está lleno de suciedad.

L’ Splash, sense saber on anava, va entrar en un supermercat, i allà va perdre els seus colors: es va tornar negre amb taques blanques. Va llegir en una etiqueta que deia: Macarrones.

En va agafar uns deu paquets i els va portar a la caixa registradora. Quan la dependenta va veure el gos es va quedar sorpresa.

-Cinco con diez, por favor- va dir la caixera.

L’ Splash li va donar deu euros... No havia entès res de res. El que sí que sabia és que no volia quedar-se en aquell planeta, sense colors, i sense llibertat. Va tornar corrents cap a Animàlia i allà va recuperar els colors.

Van provar els macarrons que havia comprat. A tota la família els van agradar i des d’aquell dia, van menjar macarrons. L’ Splash viatjava de tant en tant a la Terra a comprar-ne uns quants paquets. 

Va passar el temps i l’Splash va morir. Però en aquell supermercat de la Terra hi havia una placa d’or amb una foto. A la placa hi posava:

EL GOS QUE COMPRAVA MACARRONS!!

Snotnosed, by Gertrud K, on FlickrCC