Natàlia Garcia
Fa 65 dies que ja no estàs amb mi, que ja no sento la teva veu, que ja no noto la teva mà per la meva cara. Fa 65 dies que ja no sento res, ja no hi ha sentiments o emocions, només sento el meu cor bategar.
Han estat 65 dies de patiment i angoixa, dies en què m’he hagut de fer amiga del dolor per no trobar-me sola. Perquè sincerament, tinc por, por de pensar que ningú mai més es fixarà en mi, per la meva forma de ser.
I és que et trobo a faltar. Trobo a faltar la teva forma de mirar-me; trobo a faltar aquell somriure d’orella a orella que sempre feies quan em veies pujant les escales per anar a casa; trobo a faltar les nostres tardes jugant a cartes o simplement abraçats mirant una pel·li al sofà, parlant de coses que gairebé no tenien sentit.
Una vegada et vaig prometre que això nostre mai s’acabaria, perquè passés el que passés sempre estaria al teu costat. I sé que les coses podrien haver ocorregut de qualsevol altra forma, per això estic tan confosa que no sé si esclatar a plors, molestar-me o asseure’m a pensar, buscar-te o, simplement, esperar.
Però és que ja no sé què fer, que sé que després de la tempesta ve la calma, sé que si caus deu vegades t’has d’aixecar vint i fins i tot sé que no podem escollir d’on venim, però sí cap a on anem. Ja sé que tot comença a partir d’un mateix, a partir de l’esforç. Però entén que ja no puc més. Ja no puc estar rient sempre, simplement per amagar les meves desgràcies. Ja no puc dir més vegades que estic cansada, quan en realitat estic destrossada per dins, perquè potser no ploro, però em faig mal. Potser no sóc capaç d’expressar-ho, però sí que ho sento, perquè potser no ho demostro, però sí que m’importa.
I és que al final acabaré essent feliç, però primer la vida m’ensenyarà a ser forta i a créixer per mi mateixa per poder apreciar les petites coses que tenim al voltant, perquè al final aquestes petites coses seran les més grans en un futur. I sé que quan s’acabi tot això, la nena que era estarà orgullosa de la persona que arribaré a ser. Perquè, al cap i a la fi, és la meva vida i jo decideixo què fer amb ella.
Fa 65 dies que ja no estàs amb mi, que ja no sento la teva veu, que ja no noto la teva mà per la meva cara. Fa 65 dies que ja no sento res, ja no hi ha sentiments o emocions, només sento el meu cor bategar.
Han estat 65 dies de patiment i angoixa, dies en què m’he hagut de fer amiga del dolor per no trobar-me sola. Perquè sincerament, tinc por, por de pensar que ningú mai més es fixarà en mi, per la meva forma de ser.
I és que et trobo a faltar. Trobo a faltar la teva forma de mirar-me; trobo a faltar aquell somriure d’orella a orella que sempre feies quan em veies pujant les escales per anar a casa; trobo a faltar les nostres tardes jugant a cartes o simplement abraçats mirant una pel·li al sofà, parlant de coses que gairebé no tenien sentit.
Una vegada et vaig prometre que això nostre mai s’acabaria, perquè passés el que passés sempre estaria al teu costat. I sé que les coses podrien haver ocorregut de qualsevol altra forma, per això estic tan confosa que no sé si esclatar a plors, molestar-me o asseure’m a pensar, buscar-te o, simplement, esperar.
Però és que ja no sé què fer, que sé que després de la tempesta ve la calma, sé que si caus deu vegades t’has d’aixecar vint i fins i tot sé que no podem escollir d’on venim, però sí cap a on anem. Ja sé que tot comença a partir d’un mateix, a partir de l’esforç. Però entén que ja no puc més. Ja no puc estar rient sempre, simplement per amagar les meves desgràcies. Ja no puc dir més vegades que estic cansada, quan en realitat estic destrossada per dins, perquè potser no ploro, però em faig mal. Potser no sóc capaç d’expressar-ho, però sí que ho sento, perquè potser no ho demostro, però sí que m’importa.
I és que al final acabaré essent feliç, però primer la vida m’ensenyarà a ser forta i a créixer per mi mateixa per poder apreciar les petites coses que tenim al voltant, perquè al final aquestes petites coses seran les més grans en un futur. I sé que quan s’acabi tot això, la nena que era estarà orgullosa de la persona que arribaré a ser. Perquè, al cap i a la fi, és la meva vida i jo decideixo què fer amb ella.
Es va presentar amb el pseudònim Doggie
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Expressa la teva opinió sobre el que acabes de llegir