Pròleg de l'acte de Sant Jordi

Els dos actes de Sant Jordi que es van celebrar en el centre, es van obrir amb les paraules de Joan Borràs.
Són aquestes:

Si no existís Sant Jordi, hauríem d'inventar-lo.

Sí, sí... Tothom sap que hi ha una llegenda que parla d'un cavaller jove i ben plantat que salva una donzella de les urpes d'un drac malèfic que llença foc i sofre pels narius i té els ulls vermells encesos com un tió, i és dolent, dolent, dolentot. I volem creure que la noia era molt bonica –potser rossa i tot, però això va a gustos--, i encara no tenim clar d'on venia l'esforçat cavaller anomenat Sant Jordi, ni tan sols si va existir realment. Perquè es tracta d'una llegenda, és a dir, una història que hem anat construint amb els anys, modificant-la, afegint i traient segons que ens ha convingut... Una història creada per i per a la literatura. Però també sabem, gràcies, entre d'altres, a Mario Vargas Llosa, que les mentides de la literatura (les històries inventades) ens parlen de les grans veritats de la vida, de les coses que ens passen, ja siguin bones o dolentes.

Si no existís Sant Jordi, hauríem d'inventar-lo.

El més cruel dels mesos és l'abril, deia T. S. Eliot, poeta en llengua anglesa, al començament dels anys vint del segle passat. Qui de nosaltres estaria d'acord amb aquesta afirmació tan rotunda? El més cruel dels mesos és l'abril. Com pot ser que l'abril sigui el mes més cruel? Eliot parlava de la crueltat dels lilàs que florien a la primavera sobre els camps de França, sobre les tombes dels soldats morts durant la Guerra gran, com era coneguda la Primera Guerra Mundial abans no n'hi hagués una de segona. Les flors, el símbol de la bellesa segons els poetes, cobrint les tombes dels soldats joves, joveníssims, que havien regat els camps amb la seva sang per motius que eren –i som-- incapaços d'entendre. És potser per això que portem flors a les tombes dels qui estimàvem i estimem, com si volguéssim atenuar la lletjor de la mort.

Si no existís Sant Jordi, hauríem d'inventar-lo.

Mercè Rodoreda imaginava que moria en una habitació plena de flors, amb el seu perfum. S'inventa un jardí vora el mar que és la mare de tots els jardins, gairebé un jardí edènic, el Paradís, ple de plantes i flors de tots els colors, de totes les fragàncies. Un jardí que ve a ser l'origen de tot, al costat del mar, de l'aigua, que és el final. I un jardiner vellet, com un humil déu humà, que contempla com creixen les flors, com la vida i la mort s'hi passegen de bracet, com les alegries i les tristeses hi conviuen naturalment, i on hi ha lloc per a l'esclat de l'amor i per a la desesperança... En fi: les flors, l'amor, la bellesa i la vida.

Si no existís Sant Jordi, hauríem d'inventar-lo.

Joan Salvat-Papasseit ho lliga tot amb El poema de la rosa als llavis: l'amor eròtic, sexual, queda identificat amb la flor de l'amor per antonomàsia, la rosa, per explicar una història d'amor sense sentiment de culpa, sense recança quan arriba al final. Perquè la rosa també té espines, i punxa, i tot arriba al final i acaba.

Celebrem, doncs, ja que podem, l'amor, la flor, l'alegria i la vida, perquè...

Si no existís Sant Jordi, hauríem d'inventar-lo.