Premis literaris: 1r premi 2a categoria narrativa

El Sistema

Diana Darriba “Zori”

Editor: Alina Hrynko

Aquesta és la història, del tot veritable, d’una equació de segon grau enamorada d’una de lineal.

Tot va començar quan la mà, tota blanca per falta d’una espolsada,va escriure una x sobre el difuminat fons verd. La mà pensà en elevar al quadrat la x, i així ho va fer. La mà se sentia dubtosa en plantejar una equació de segon grau, ja que no confiava massa en els seus alumnes i no pensava pas que solucionessin les equacions. Sota l’equació 12x²-48=0 encara s’hi podia observar l’anterior equació mal esborrada, però l’actualment escrita no sentia cap llàstima per l’altra. Tot el contrari, ella era més galant, original, li agradava ser incompleta, i el més important, se’n sentia orgullosa. No va voler retreure res a qui l’havia escrit pel fet de no ser completa,però més tard en dubtà. La mà continuava escrivint frenèticament i va plantejar una altra equació. 12x²-48=0 la mirà de reüll. La nova equació li somreia, i un lleuger color rosat il·luminà el 0 a l’equació incompleta. L’equació recent era simplement un factor comú amb un parèntesi i una divisió, que l’equació incompleta interpretà com un somriure. El parèntesi eren llavis i el signe de dividir una miada interessant. Va ser llavors, que l’equació de segon grau es va enamorar, però també es va entristir, ja que poder parlar amb l’altra equació ho veia impossible perquè estava massa allunyada i no era lineal, com la seva enamorada. Posant-me al lloc de l’equació incompleta entenia que no podia estar amb l’altra equació de la qual s’havia enamorat, era molt difícil emparellar-les, ja que les dues no eren lineals, però sentia la necessitat de que estiguessin juntes, que s’estimessin, i vaig voler-les agrupar sentint-me la “Celestina”. Vaig alçar la mà una mica dubtosa i vaig preguntar a la professora si era possible fer un sistema amb la parella d’equacions. Amb la mà bruta de guix, la professora va escriure a la pissarra un sistema amb les dues equacions, però va advertir que era molt difícil solucionar-ho.

-Hola, sóc jo, la Incompleta. És així com em dic- es dirigí a l’equació lineal.

-Encantada!

Les dues equacions continuaven conversant mentre jo les observava. Era curiós veure que, gràcies a mi, les dues equacions podien estar juntes, però temia que sonés el timbre i que fossin esborrades sense que en quedès cap rastre de la seva existència. Vaig anotar a la meva llibreta ⅔ (x : 4)=⅓ i 12x²-48=0 unides per un claudàtor. Tot i que la pissarra s’esborrés jo tindria apuntat al sistema. L’intentaria resoldre, volia saber quin era el resultat. De sobte, la professora esborrà de la pissarra el sistema. Em vaig entristir, però el tenia apuntat, així que em vaig sentir més alleujada. I tot seguit va sonar el timbre. Ja tenia feina per tota la tarda: resoldre el sistema.

Vaig passar tota la tarda envoltada de nombres, lletres i signes d’igualació. Primer intent: fallit. Diria que em vaig equivocar teclejant en la calculadora. La segona vegada jo vaig aconseguir la solució. Vaig comprovar-ho un parell de vegades més per estar-ne del tot segura. La parella d’equacions enamorades, tot i ser diferents, compartien moltes coses, com el valor de la x. El resultat era com el llibre i la rosa, el guix i l’esborrador, el sol i la lluna… Sí, el resultat era 2.