1r premi de la 3a categoria, prosa

Autora: Andrea Novillo

 És quan dormo que hi veig clar

Sóc boja. Sí, ho sóc. Però què és ser boig? Una persona que no raona el que fa? Que no segueix les normes/pautes exactament com es diu que s’han de seguir? Que no mesura les accions, que no va amb compte? Perquè si vol dir això, em penso que tots en som, de bojos. I a més, jo n’estic orgullosa de ser-ho, perquè la bogeria ens fa humans, ens fa persones.

Ningú és com diu ser. Ningú és exactament com vol ser. Ningú vol mostrar la seva part més interna, més íntima, per què? Potser perquè la societat ens ha obligat, conscientment o inconscientment, a reprimir-nos? A tapar tots aquells amagatalls foscos que ens fan “estranys”? I ho poso entre cometes, perquè tots ho fem i, per tant, els estranys ho seríem tots... Llavors, qui seria el normal i qui seria l’estrany?

Sento que vivim en un món d’injustícies, traïcions, canvis, desigualtats… El món és una contradicció: el mateix concepte, en alguns àmbits és molt obvi, i en altres, molt polèmic. En qüestió de pocs minuts, una persona pot passar de ser la més feliç, agraïda, rica i afortunada, a ser tot el contrari, i a la inversa. I qui ho dicta això? De què serveix aferrar-te a una persona, ideologia o ofici si tot això pot canviar del dia a la nit?

La sort de cada un la decideix cadascú, i no parlo de fenòmens externs que s’apliquen sobre nosaltres, sinó del que jo defineixi com sort. Res és important, som nosaltres qui, sense ser conscients, donem importància a assumptes externs sobre els quals no tenim el poder i no podem decidir sobre ells. Amb això, li estem donant tot el poder a l’atzar, ens estem oferint en cos i ànima a la incertesa.

Quan em poso dins el llit i puc sentir tota la calma que m’aporta la nit, la foscor i el silenci, decideixo emprendre el viatge que cada dia emprenc. Somiar. Dia rere dia, com una més que sóc en aquest petit món, somio tot d’imatges surrealistes, que n’estic segura que es tracten d’un reflex del meu pensament. De vegades no m’agrada reconèixer-m’ho ni a mi mateixa, perquè veig parts en mi que mai hagués pogut imaginar. O, millor dit, que mai he volgut pensar que he pogut imaginar. Però amb el temps aprenc a analitzar-les i rumiar d’on prové l’angoixa que sento en aquell moment del somni determinat, o també aquella eufòria i felicitat que sento en aquell altre. Sempre recordo els somnis, i penso que és així perquè vull recordar-los, ja que d’aquesta manera aprenc a conèixer-me amb més profunditat i adonar-me, en la meva quotidianitat, del perquè d’accions pròpies que sense ells, els somnis, no hagués aconseguit esbrinar. I sí, jo li dono molta importància a la psicologia dels somnis, ja que és quan dormo que hi veig clar.

Pseudònim: Clàudia G.M