3a categoria, 1r premi prosa

Autora: Diana Darriba

La línia de la vida

Em costa trobar una paraula per definir-me. Diria que sóc constant, Iluito amb força per arribar al meu destí, el qual m'atreviria a dir que és l'objectiu que tinc més clar en la meva vida. Això si, la meva perseverància, pot semblar estrany, però no és constant. Si més no, veig la meva evolució amb molts alts i baixos. Sempre em trobo amb un repte costós, podríem dir que és com una muntanya. Un cop arribo al cim pateixo un fort descens que m'omple de buidor. Tol i així, sempre segueixo endavant, en la mateixa direcció, avançant. Ara mateix tinc la sensació que algú m'observa, em controla. Hi ha la possibilitat que tot sigui fruit de la meva imaginació, que sigui jo mateix qui m’imposi aquesta realitat, ja que pressento que alguna cosa no va bé. Estic distret, i sé que no m’ho puc permetre. Si segueixo amb aquest ritme no podré arribar fins on jo vull, fins on jo podria arribar. Arribats fins aquí et deus preguntar qui soc, què faig o quin és l’objectiu del qual parlo tant. És ben senzill: he de seguir viu. Tota la resta deixa de ser rellevant per a mi. Potser ara et rondarà pel cap que soc conformista, que seguir viu és un objectiu que tenen tots els organismes, però que éssers com tu el deixen en un segon pla. Deus pensar més en què vols ser o què en vols fer de la vida que no pas en la vida en si. Però, com ja he dit abans, l'únic que importa és viure. I si ara et dic que no estic viu? Tampoc estic mort, ni en un estat de trànsit entre aquests estats tant importants per a tu. No sóc cap ésser viu, no tinc cèl·lules. Resulta antitètic voler seguir viu quan no ho estàs.

- Constants vitals estables. Pressió arterial i freqüència cardíaca correctes. Per ara el pacient està fora de perill. Reservin quiròfan per aquí dues hores, l'obrirem a cor obert per reduir al mínim possibles danys futurs.

Si, ho has sentit bé, estic en un hospital tractant de seguir viu. No sóc pas el pacient, m'imagino que quedaria cec a causa de tanta llum blanca, i no em refereixo a la suposada llum que veus quan estàs a punt de morir... En fi, soc una mena d'acompanyant del pacient que ara mateix és el protagonista.

- Està patint una taquicàrdia. Prepareu un quiròfan ara mateix!

Disculpa'm, m'he alterat massa. Ja deia jo que em sentia observat... Els meus alts baixos cada vegada estan més junts, començo a marejar-me... Ascens rere descens, és una feina massa feixuga, no dono a l'abast.

- Fibril·la!!! Prepareu les pales a dos-cents.

Em sap greu explicar-te una història que sé que no acabarà bé. No em sento capaç de continuar endavant, no puc seguir sabent que puc defallir en qualsevol instant. Començo a veure una tènue llum al final de la meva línia vital. Una claror que em calma a la vegada que em fa saber que no assoliré el meu objectiu. Ho sento, aquesta vegada t'hauràs de quedar sense història.

Pareu. És mort.

Volia intentar explicar-t'ho… Només eren mil paraules les que apareixen a l’informe mèdic. Mil paraules que amb el meu electrocardiograma potser has pogut comprendre.

Editors: Pol Rodríguez i Ismael El Basli