dimecres, 20 d’abril de 2016

Tinc sis anys i sóc sirià

SERGI PONSATÍ BOIRA
4t ESO

Hola, em dic Fatup, sóc un nen sirià i tinc 6 anys.
Fa sis mesos que jo i la meva família vam abandonar el nostre país perquè uns senyors molt dolents llançaven bombes que feien molt soroll i que no ens deixaven dormir. Com que feia tants dies que no podíem dormir perquè els senyors només feien que barallar-se, el pare va decidir marxar a un altre país on podria anar a l'escola, fer amics nous i dormir tota la nit d'una tirada. Deia que seríem molt feliços i que ens faria mal la cara de tant somriure! Però... em sembla que el pare es va equivocar, perquè ja fa sis mesos que vam marxar de casa i no em fa mal la cara de somriure. Com a molt, em fa mal la cara de fred.

Quan vam començar el viatge, una barqueta molt petita de plàstic ens va venir a buscar. La portava un amic del pare, que és molt prim i sempre em mira malament. Vam pujar a la barca tota la família: el pare, la mare, els meus germans i jo. El viatge va durar molts dies i jo tenia molta fred i no podia dormir i el pare deia coses molt estranyes, però la mare em deia que no passava res.

Un cop vam arribar a terra, uns policies molt dolents i que feien por ens van fer fora com si fóssim gossos. I vam haver de tornar a agafar la barqueta. Durant el viatge, la mare es va adormir durant molta estona, no es va despertar durant tres dies! Devia tenir molta son!
Al cap d'uns dies vam arribar a una platja, vam deixar la barqueta i vam començar a caminar. El pare em va dir que m'esperés una estona perquè havia de fer una cosa. Quan va tornar, em va dir que la mare era al cel i que trigaria una mica a tornar, però que no m'havia de posar trist perquè a la mare no li agradaria gens veure'm plorar. Jo li vaig fer cas, però la trobo molt a faltar.
Després de caminar tres dies sencers, vam arribar a un parc on hi havia molta gent, ens hi vam quedar. Ara encara hi som. Al principi em va semblar molt divertit perquè aquí dormim en tendes i hi ha molts altres nens per jugar, però tinc molta gana i fa molt de temps que no em rento i no em poso la meva roba. M'avorreixo molt aquí. No hi ha res a fer i, ni de bon tros, és el que el pare em va dir, no estic content.

El pare em diu que tingui paciència i que un dia arribarem a un lloc molt bonic i podrem anar a l'escola i tenir una casa amb jardí. Però jo ja sóc gran i em sembla que no és veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Expressa la teva opinió sobre el que acabes de llegir